Dona i moda

En commemoració del 8 de març, les arpilleristes del casal Congrès-Indians han presentat una exposició del seu treball. Aquest cop les arpilleristes han inaugurat l’exposició: DONA I MODA




Exposició: Dona i moda
Del 4 de febrer al 26 de març de 2015
Inauguració: dimecres 4 de febrer a les 19 h
Lloc: Casal de Barri Congrés-Indians 
Organitza: Casal de Barri Congrés-Indians

Les arpilleristes de Congrés-Indians han explicat les seves reflexions fent una mirada a l’evolució de la moda en sentit feminista cap a l'alliberament de la dona.

Tradicionalment la dona objecte havia de tenir cintura d’abella, viure encorsetada, peus petits, calçat petit, talons d’agulla, la dona vestia com una nina, una nina bonica, per agradar sobre tot l'home. Quan la dona, és va anar alliberant i va voler viure amb un projecte propi, havia de poder caminar, entrar, sortir, estudiar, treballar, crear, necessitava una roba i un calçat que l’acompanyés i que no fos un obstacle: que fos cómode, la deixés respirar i facilités el moviment. I així va sorgir la moda del pret a porter, una roba també amb personalitat. Les modistes i modistos van dissenyar roba i calçat cómode i pràctic desenfadat. A voltes amb aires masculinitzants a voltes femenins.



Així hem pogut veure arpilleres que expliquen la problemàtica de l'ús del pantaló en alguns pobles, el vestuari utilitzat per les prostitutes de Barcelona durant l'Edat mitjana o fantasies de modista.



A l'acte d'inauguració van participar altres dones amb escrits molt interessants entorn de la dona i música amb les formacions de combo de folk i combo de rock de l'Estudi de Música Tri-Tò.



La llavor de crear arpilleres al casal de Congrès-Indians la va deixar la Salut Torné, una companya que amb paraules encoratjadores i imatges de les arpilleres xilenes i irlandeses va fer crèixer el desig de formar un grup. Més endavant la Manoli, de la Fundació Ateneu Sant Roc es va prestar a guiar els primers passos d'un grup de dones creadores molt motivades que ara ja caminen amb estil propi acompanyades per la Mariona Zaragoza.

Les arpilleres reivindiquen, denuncien, fan memòria i expressen un món de vivències de les mateixes dones. Les arpilleres són un art de resistència. Les arpilleres són treball en comú i compartir. Les arpilleres tenen molt de sentit, no es cerca un esteticisme sinó una qualitat d’expressió. Als nostres ulls, són precioses i sinceres. Cosir l’arpillera és una pràctica que uneix i allibera.

Recordem les paraules de la cantant xilena Violeta Parra: Las arpilleras son como canciones que se pintan.

Endavant!

Eugènia Fernández, assistent a l'acte.

 SEW TO SPEAK. Narrative textiles in Human Rights and Healing Practices. CUSIR PER PARLAR. Textils que parlen de drets humans i pràctiques que sanen.
 
Universitat de Webster, Ginebra, 12-­‐14 Setembre 2014

Organització: Catherine Butterly, Rachel Cohen, Lisa Garlock, Cynthia Uccello, Catalina Woldarsky. 

Curadora i "tour" guiat exposició: Roberta Bacic.


Una trobada per al coneixement i diàleg d'experiències realitzades en diversos països dins del context de la defensa dels drets humans i, en gran part també, resultat de tallers que sumaven un objectiu terapèutic. Com diu la Lisa Garlock, docent del programa d'arteràpia de la universitat George Washington, USA, "el que té en comú la teràpia i l'activisme és el canvi", i aquesta és la consigna que travessa la tasca de tots els professionals que van exposar la seva experiència: Es van dinamitzar els grups per donar espai a l'expressió amb tèxtils d'aquelles vivències reticents a ser explicades amb paraules: Experiències d'abusos, vulneració de drets humans, duels migratoris, traumes extrems, s'expliquen a través d'imatges cosides, amb l'objectiu de gestionar les emocions i promoure el procés intern de sanació que permeti l'empoderament, la mobilització, donar resposta.
 

La trobada va ser presidida per una exposició d'arpilleres i treballs tèxtils elaborats per artistes i grups de dones de Palestina, Equador, Xile, Zimbabwe, Sudàfrica, Kenya, Espanya, Brasil, Irlanda, Regne Unit, Canadà, Estats Units i Suïssa, comentada durant els tres dies del congrés. Amb una programació tan extensa, resultava un repte disposar de suficient temps per poder llegir i reflexionar sobre tantes històries, i estar present en els discursos de les ponents i de les facilitadores.

...

Les jornades finalitzen amb un breu "sharing", incapaç de drenar tot el contingut exposat i l'enorme potencialitat del compartit. Debat sobre com continuar compartint i la necessitat de crear aquesta xarxa mundial que connecti a totes les persones que reconeixen el poder de les arpilleres i actuen creant o facilitant tallers, sigui des del marc estrictament polític o amb una finalitat explícitament terapèutica. Seguim en el repte de continuar cosint i compartint tanta diversitat de processos.


Salut Torné, assistent al seminari. 14 setembre 2014

>>Veure tot l'article
>>Veure folletó de l'exposició

Exposició Creando el Paraíso, del 5 al 26 d'abril de 2013

Xerrada a càrrec de Rebecca Berru

Lloc: Llibreria Claret (Barcelona)

La Sra Rebecca Berru presentó dos cooperativas artesanas de mujeres peruanas, que imaginan un futuro diferente a través de cuadros elaborados con telas. Reciben el apoyo de dos entidades locales: FUNDADES Mejorando Vidas y CON VIDA Popular Arts of the Americas.

A principios de mes visitó Barcelona la exposición “Creando el Paraíso”, presentada por la Sra Rebecca Berru, curadora y experta en Arte y Teología además de colaboradora de CON VIDA, una ONG de apoyo a cooperativas de mujeres peruanas que se expresan a través de arpilleras, en la zona realizadas siempre sobre base de tela de algodón y conocidas como “Cuadros”.

Nos acoge una sala con fotografías y trabajos artesanos repletos de color y volumen, la mayoría de tema costumbrista e imágenes de prosperidad, de alegria, de sueños, de abundancia.

 

Deseos que contrastan con las explicaciones de la Sra Berru sobre un contexto social deprimido y monocromo, un lugar árido, sin servicios, donde las mujeres se apoyan para sobrevivir creando comedores populares y pequeñas cooperativas textiles artesanas. Y los hombres tratan de trabajar como taxistas o como peones. Los cuadros son herederos de las arpilleras chilenas, aunque éstas contaban historias políticas y la mayoría de las expuestas de Pamplona Alta refieren temas livianos –sobre la naturaleza,
flores..- destinadas al mercado turístico.

Se expone que en otros grupos artesanos se crean también cuadros que versan sobre desastres naturales, sobre temas de educación, de salud, de paz, o sobre conflictos y protestas de los indígenas frente a los militares - como el de la imagen, único de esta temática que se expone hoy, pues no forma parte de la experiencia “Creando el Paraíso”-.

Observamos en todas las creaciones que “las mujeres piensan en tela”, plasmando su propia experiencia con una técnica asombrosamente perfecta. Se trabaja sistemáticamente desde las formas más grandes al detalle, de arriba a abajo, y según la magnitud del trabajo, se elabora individualmente o en grupo. Detrás del cuadro, se sigue adjuntando un pequeño escrito con un texto, además del contacto personal de la autora, con fines comerciales.

El proyecto “Creando el Paraíso” surge de una iniciativa de la Sra Berru, quién acude tres años consecutivos a la comunidad de Pamplona Alta y propone a las mujeres artesanas realizar sus trabajos entorno a distintas temáticas. En 2006 se trata de plasmar ESPERANZAS Y SUEÑOS: Tras una semana de trabajo emergen los cuadros, tremendamente elocuentes: “Tener una cabaña
con techo, alquilar un coche, conocer a mi futuro marido, tener un medio ambiente sano, un mundo sin guerra ni racismo”. En 2007, un segundo taller propone INSPIRACIONES Y MOTIVACIONES, y de ahí surgen trabajos que hablan del “apoyo, la amistad y la oportunidad de trabajar juntos para construir un mundo mejor”. Finaliza la exposición un tercer bloque correspondiente a los trabajos realizados en 2008 entorno a la cuestión “¿QUIÉN SOY YO?”, miradas de mujeres que definen sus propias historias e identidades.

Los tres talleres se integraron en la exposición “Creando el Paraíso”, que ya ha sido acogida por varias universidades, tanto en Perú como en Estados Unidos. Visitó ya anteriormente Barcelona y el próximo destino es Badalona, acogida en la Fundació Ateneu Sant Roc.

S.T.

L'aventura de Congrés-Indians

Al Casal de barri Congrés-Indians del districte de Sant Andreu de Barcelona, hem començat una aventura a l’engrescar un grupet de dones a formar un grup d'Arpilleres.

 

Si bé el curs passat la Salut Torné ja va fer-nos una xerrada sobre les Arpilleres, obrint-nos així la primera finestreta a aquest món apassionant. Ara és la Manoli García que ens acompanya en l'aprenentatge d'aquest art que tant diu de la vida i memòria de cadascuna de les dones.

 

Il·lusionades i ja força avançades en els treballs, us anunciem que el dimecres 6 de març a les 19.15h inaugurarem al Casal Congrés-Indians (C/Manigua 25-35) una exposició que tindrà per nom: “Vides de barris” on es mostraran arpilleres del Casal juntament  amb d’altres procedents de la Fundació Ateneu de Sant Roc que ens han servit de referent.

Tertúlia i activitat participativa: L'ART DE LES ARPILLERES

Activitat a càrrec de Salut Tornè dins la programació del Laboratori Social
Metropolità.

Metropolitana, resident al Taller1 de NauEstruch.
LABORATORI SOCIAL METROPOLITÀ Un projecte a cura d’Acció Cultural Metropolitana.

El Taller1 de NauEstruch esdevè un taula de trobada i de treball de plataformes de pràctiques socials i de propostes creatives de Sabadell. Un espai obert i permanent per a la col·laboració comunitaria i un laboratori per a la producció de xarxa local.

Resonancias del I Fòrum d´Arpilleres de Catalunya

-->

Consell Municipal de Dones del Districte de Sant Andreu

Actes programats entorn el Dia Internacional de la Violència Vers Les Dones

Xerrada: “L’art de les Arpilleres”

Casal de barri Congrés-Indians

C. Manigua 25

La celebración del Forum suscitó interés por parte de responsables de centros de atención a la mujer, ese conocer un poco más las arpilleras, presentarlas en su ámbito y preguntarse si es posible generar nuevos talleres. En este caso, la iniciativa surgió de Eugènia Fernandez, que ya conocía el tema como anterior responsable del CIRD de Barcelona –donde se alojó el 2009 la exposición de arpilleras de St Roc y chilenas, y que inauguró Roberta Bacic-. Eugènia compartió cuanto pudo el Forum y ha sido su portavoz en diferentes servicios municipales con servicios de atención a la mujer.

Fruto de estas conversaciones, el Casal de barrio Congrés-Indians de Barcelona (Consejo Municipal de Mujeres del Distrito de St Andreu) me invitó el pasado 29 de noviembre a participar en los actos programados para conmemorar el Dia Internacional de la Violencia hacia las Mujeres.

La propuesta fue una charla que sorprendentemente tituló “El arte de las arpilleras” y que anunciaba “que conoceríamos esta forma de expresión artística que nos recuerda las labores de patchwork y que ha sido testimonio de una época y de la memoria histórica de muchas mujeres” (cita textual del folleto, traducida del catalán). El encuentro fue convocado para las mujeres del taller de patchwork del Casal –de ahí la referencia- y abierto al público. Asistieron unas escasas 30 personas, todas mujeres y –creo- todas españolas.


La sala se organizó como un encuentro de compartir, con las sillas más o menos alrededor del centro... En la entrada, varias mesas acogían una improvisada exposición de material: fotografías a color de arpilleras chilenas de la época de la dictadura, referencias a trabajos posteriores y un espacio dedicado al Forum, como recapitulación de lo que ha ocurrido en Barcelona desde la primera experiencia en St Roc.

Se pudo también apreciar físicamente dos trabajos originales, dos arpilleras peruanas producidas en los últimos meses por la Cooperativa de Mujeres Creativas y por Manos que Cuentan. Como material audiovisual, compartimos los primeros minutos del documental “Threads of Hope” para encuadrar los inicios, y también las fotos del proceso “Veus sobre Tela” que se desarrolló este mismo año en Sabadell, y que acercó más vivencialmente la experiencia de un taller.

Expuse información muy práctica, haciendo un recorrido de la historia que conocemos, con aportaciones muy interesantes de Eugenia y de las intervenciones de las mujeres, que contaban sus trabajos textiles en su infancia y sus recuerdos del uso del arpillera en nuestro país. Sentí que sorprendía la habilidad de las mujeres chilenas, dando ese uso estético a los sacos y a las ropas.. y se mostraron muy impactadas por esos cuadros que a pesar de todo el horror que cuentan, incorporan el sol y el color. Les invité a plantearse iniciar un taller y la directora del Casal, que estuvo presente durante todo el encuentro, ofreció todo el apoyo institucional en caso de que se decidan. Así, después de unas dos horas de intercambio, quedó una semilla más del Forum esperando su momento.


S.T.S.

Escola Can Clos a la Bonnemaison

Impaciència per a visitar l'exposició. Amb antel·lació a l'horari previst ens trobem amb 11 alumnes de 1r i de 2n de Primària de l'Escola Can Clos de Barcelona i 3 de les seves educadores. Neguit i curiositat en la mirada d'uns nens ben actius i desperts. Petit bany de impresions mentre fan un recorregut espontàni: Què és tot això de les arpilleres? Què ens explicarà ara aquesta dona
entusiasta?... "Mireu nens i nenes! Què és això?" I els convoco a tocar una tela d'arpillera, buida i complaent, per a que puguin deixar anar les seves ganes de conèixer amb el tacte, de manera impulsiva… "Qui sap què és això?" "Roba de sac!" "Molt bé! Roba de sac de farina i de llegum".

"També a Xile?" "A Perú?" "Què ens parla, d’uns països llunyants?" "A Amèrica?" "Aaahhhh!" Ulls atents i mirades congelades, escoltant una història que els debia semblar inventada: "Dones que tallen els sacs i els utilitzen per a cosir-hi dibuixos?" "Son pobres?" "Expliquen coses amb els dibuixos?" "Ui!". "Què es necessita per a fer tot això?" "Mira!" "Només el que hi ha a la vitrina?" "I
em diu que amb el que tinc a casa avui mateix puc fer una arpillera com aquestes amb els pares".

Aviam, mirem una pel·lícula de com ho han fet. Nens cosint a classe? Dones grans i joves, que sembla que s´ho passen d´allò més bé? I mirem a l'entorn i es crea una dansa mentre visitem un i altre treball esposat: "Jo vull aquest!" "Explica'm!" "Aquest és el meu!" "Sí -els dic- parlarem de tots els que volgueu: Què us sembla que diu en Miquel, la Marta o l'Abril, en la seva arpillera?" Amb
esforç i un a un, van llegint les frases escrites per altres nens i adults, els textos es descobreixen i les boques s'obren encisades… "I aquèst?" "I la boda gitana?" "I el dia de Sant Jordi?" "I el Camp de Fútbol?" "I la dona que va venir de Granada?". Hi ha temps per a desgranar històries, per a encisarse, per a viatjar molt lluny, del Marroc a Barcelona, de la vida urbana a prop del mar...

Necessitem seure una estona, i el viatge continúa: "I vosaltres, què us agradaria explicar?" I proposen històries de família, de dols, de visites a l'hospital, de despedides, de vivències de cada dia... Només 6 o 7 anys i un immens cabal de vivències que brollen dels seus deliciosos caparrons... I a l'estona els aturo, i els pregunto si sabien tantes i tantes coses dels companys.

S'adonen que tantes històries silenciades tenen ganes de cosir-se, d'explicar-se, de visibilitzar-se... Sorgeixien pors –"Jo no sé cosir!"- ofegades de seguida per les ganes i l'entusiasme... I els demano que tanquin ben fort els ulls i que vegin la seva imatge ben clara i que quan els obrin la puguin projectar damunt la tela d'arpillera que fins ara era buida, només una tela de sac que havien estat tocant poca estona abans. Alguna cosa s'aquieta a la seva mirada, es focalitza, entén… I els demano de nou que tanquin els ulls i pensin en tot el que han vist i escoltat i tocat i sentit. "Quina paraula us ve al cap?" I poc a poc sembla que tots l'han trobat i alguns volen compartir-la i s'atraveixen a escriure-la en el Llibre de Sentiments de la Sala…

Sembla que alguna cosa s'ha mogut, s'aquieta el seu neguit inicial i observo ulls que rumien i que interroguen, i tot fent la fila, s'escolten idees que conformen noves imatges. I algú formula el sentiment que vibra: "Es que jo voldria començar a fer arpilleres avui mateix!". Les educadores, sol·lícites i atentes agraeixen la visita i els nens es despedeixen carinyosos, deixant l'aroma de les seves ressonàncies i les seves ganes d´explicar la seva vida qüotidiana.

Barcelona, S.T.S