dimarts, 3 de juny de 2014

Des de Belfast, narratives tèxtils sobre conflicte, testimoni i resistència

Conversations ABOUT TÈXTIL Narratives OF CONFLICT, Testimony AND RESISTANCE. Converses al voltant de narratives tèxtils sobre conflicte, testimoni i resistència

Universitat de Queens, Canada Room. Belfast, 27 maig 2014

Organització: Childhood, Transition and Social Justice Initiative (Iniciativa sobre la Infància, Transició i Justícia Social) de la Universitat de Queens, Belfast, i INCORE (Institut de Recerca sobre Conflictes Internacionals), Universitat de l’Ulster. Curadora: Roberta Bacic.


 Un oli en homenatge a totes les dones de la comunitat universitària
(decents, equips de neteja i restauració, curadores de nens,
lectores, porteres, investigadores) presideig la sala d'acollida del Seminari.


L'acte va estar precedit per una mostra de treballs tèxtils, documentació i catàlegs sobre exposicions d’arpilleres, i va servir també com a plataforma de presentació de l'última publicació de Marjorie Agosín, "Stitching Resistance. Women, Creativity and Fiber Art" (La Resistència a Puntades. Dones, Creativitat i Tèxtils), un recull d'assajos multidisciplinars els quals tenen el punt en comú d'explicar com el treball amb tèxtils ha enriquit i empoderat a dones de tot el món.

El Dr. Phil Scraton, Director de la Childhood, Transition and Social Justice Initiative i Deena Haydon, investigadora, ambdós de la universitat amfitriona, ens van donar la benvinguda a aquesta experiència de diàleg entre diferents aproximacions a les arpilleres, conduïda a través d'un format d'entrevista que va resultar molt didàctic i amè. En un espai d'obertura dedicat a la poesia, John Brown va recitar el seu poema "Stitching my name" (El meu Nom a Puntades) i seguidament es van succeir els diferents diàlegs.

La Cueca Sola, de Gala Torres, Xile, 1988.
Propietat de l'Oshima Hakko Museum.
Fotografia de Martin Melaugh

Destaco el primer enquadrament teòric de Roberta Bacic que va iniciar les converses amb una descripció de "Què és una arpillera" i el seu significat sociopolític, emfatitzant el fet que els tèxtils són un llenguatge visual i una forma de comunicació quan les paraules no arriben per donar testimoni i elaborar l’experiència de l'horror i de la violació de drets humans. Seguidament va relatar una experiència esdevinguda al Parc de la Memòria de Buenos Aires, Argentina, en el context de l'exposició d'arpilleres inaugurada el passat octubre, on un grup d'estudiants visitants es van sentir motivats per investigar un cas històric de desaparició de quatre universitàries argentines estudiants de l'Escola de Ceràmica, durant la guerra bruta a Buenos Aires, i posteriorment van explicar els fets creant una arpillera. Fins aquí, podria ser una experiència repetida en tants tallers a peu d'exposició. En aquest cas, es va relatar la singularitat respecte a una de les noies desaparegudes, la mare de la qual patia encara en el desconsol que el terrorisme d'estat li havia robat a la seva filleta estant descalça. En cosir l'arpillera relatant aquest drama, els estudiants argentins es van solidaritzar amb el dolor de la mare i li van brindar una resposta reparadora amb el tendre detall d'incorporar sabates a aquests peus que van desaparèixer nus. Roberta Bacic ens va il·lustrar en aquest component humà, que atén la individualitat i coexisteix amb la narrativa del fet històric comunitari.


Als treballs espontanis se sumen creacions tèxtils fruit d'una reflexió i d'una voluntat d'obra estètica, com el treball que ens va mostrar l'artista Deborah Stockdale creat específicament per a formar part de l'esmentada exposició a Argentina. Com diu Marjorie Agosín, les arpilleristes creen allò que no pot dir-se amb paraules, així que em resulta impossible transmetre la visió del funest avió d'on cauen cossos al buit



a través del qual la seva autora relata aquests horribles episodis en temps de la dictadura xilena. Deborah Stockdale també va comentar sobre els conflictes a Irlanda del Nord i va afirmar que el procés de treballar amb tèxtils en grup és un procés catàrtic, en el qual vaig endevinar que crear arpilleres no només explica històries i drena emocions, sinó també -i molt important- permet la gestió del procés intern i, més enllà, la transformació de realitats. Roberta Bacic ens va recordar que "es cus mirant cap avall", és a dir sense necessitat de mirar als ulls, i el treball en grup permet aquest plor que no va tenir encara contenidor possible. I mentre es cus i es parla, un es buida i plora el reprimit fins llavors. I així, és possible anar creant la imatge mentre el llenç de cotó va absorbint les llàgrimes.


Una tercera entrevista ens va acostar al testimoni de Tomoko Sakai, investigadora japonesa a la Universitat de Sendai, la qual va definir les arpilleres com narratives visuals i pintures emocionals. En la meva ressonància personal, i com a llicència autoconcedida, vaig escoltar un reconeixement contundent que les arpilleres contenen art i són també un continent estètic: La narració i la pintura arriben els nostres sentits i ens toquen les emocions. Tomoko Sakai va destacar que les arpilleres permeten una exposició "no lògica" dels fets, és a dir, res "és més important" en la cronologia del relat des del moment en què cada persona se centra en la vivència d'un singular episodi escollit: S’exclou el judici "d’allò que està bé o no" i "del que és més important relatar primer", ja que les arpilleres atorguen permís per dibuixar allò que l'autora (i destaco la primacia de creadores en femení) de l'arpillera desitja comunicar: a qui incorpora en el seu treball tèxtil, quin fet particular o comú, quina amplitud té la història explicada. I sobretot, va destacar Tomoko Sakai, la importància del landscape: Els detalls del paisatge ens relaten "molt més" sobre el comú de la història en primer pla. Per tal d’il·lustrar-lo, ens va mostrar un treball sobre el tancament de fàbriques a Xile i el suport mutu de la comunitat en l’organització d'olles col·lectives i altres. Seguidament va reorientar la nostra atenció al sostre de les casetes, on fils negres connectats a la xarxa pública d’electricitat ens explicaven que els treballadors hi empalmaven els seus habitatges per prendre llum de franc, ja que no tenien recursos per a accedir al subministrament de pagament.


Una quarta entrevista va ser amb Fiona Clark, directora del Fòrum d'Estudis Llatinoamericans de la Universitat de Queens i tres alumnes, que van comentar les seves creacions tèxtils a partir d'uns contes de Tatiana Lobo, autora de Costa Rica, i com el seu treball els va permetre connectar i entrar en diàleg amb ella.


Finalment, Martin Melaugh, director de l'Arxiu a Internet sobre el Conflicte (CAIN) de l'Institut d'Investigació de Conflictes Internacionals de la mateixa Universitat, ens va comunicar la feina d'actualització que porten a terme sobre les exposicions d'arpilleres i el permanent diàleg que manté amb Roberta Bacic i el seu treball.


En la posterior paraula oberta, l'artista Irene McWilliam, creadora de nombroses obres tèxtils sobre fets polítics i catàstrofes de tot tipus en molts països, va reflexionar sobre el risc d'interpretar esdeveniments llunyans a la pròpia vivència, conscient que probablement la seva versió sigui poc realista. Tomoko Sakai va argumentar la importància d'aquests treballs, pel fet que suposen un reconeixement per a les persones protagonistes, ja que les arpilleres tenen aquesta capacitat d'acostar-nos a successos temporalment i geogràficament llunyans. Les arpilleres superen aquestes distàncies a través de l'encant de les textures i les teles, les quals sedueixen l'atenció des del primer contacte i faciliten l'accés a les seves històries.


Salut Torné, assistent al seminari. 1 juny 2014



>>Descarregar PDF (castellà)

Cap comentari:

Publica un comentari